¿o ara? VA ARA
ara Ara sí
No, ara Ara
Sí Va, arA
Va Ja
Ara
Cada relato es una de las posibles versiones de sí mismo
Quise comprobarlo y por eso estoy aquí, tocando el violín en esta concurrida esquina.
“Su música es el lenguaje de los sentimientos”, decían los periódicos. “Insuperable”
Los dedos, rígidos por el frío, crujen como si se quejasen.
Lo he descubierto gracias a ella.
Acaba de pasar con un andar decidido, atropellado. Corpulenta, pelo rubio rizado en media melena informe. Se ha encontrado con las notas que fluyen de mi violín y las ha despreciado, como si espantase una nube de moscas.
La otra noche pagó casi doscientas liras para asistir a mi concierto en el Albert Hall. Primera fila. Vestido azul verdoso. La recuerdo porque aplaudía exageradamente y gritó “bravo” hasta ponerse roja. Parecía entusiasmada.
Al acabar el concierto, por un momento, pensé –la seducción de la mentira complaciente- que Sandro tenía razón y era mi música lo que la había emocionado.
Y ahora sé que no.
Esta sucia acera –el asfalto húmedo a mis pies, la funda del violín abierta como un pájaro desplumado- no es un patio de butacas pero estoy interpretando el mismo repertorio que en los conciertos.
Si yo fuera, como dicen los diarios, “el mejor violinista del mundo”, los transeúntes se detendrían a escucharme. Pero me ignoran. Uno incluso me ha rozado mientras chillaba hablando por el móvil.
Al verla he pensado que por lo menos ella sabría apreciar mi música, como hizo –¿como hizo?- la otra noche. Aunque sólo fuera porque hoy, por esta vez, es gratis.
“El mejor violinista del mundo”, titula el diario. Lo dejo caer sobre la mesa de cristal y me acerco al ventanal que da acceso a la terraza. La ciudad, once pisos más abajo, se extiende a mis pies como una alfombra.
El sol se ha puesto hace unos minutos. Ha dejado un fulgor anaranjado en el horizonte tan luminoso que parece irreal, digital.
-Ya está confirmado, no queda ni una entrada. Y hubiésemos vendido miles más si hubieras aceptado tocar en el Wembley Arena.
Ya hemos hablado de eso.
-No quiero tocar allí. Me gusta la sonoridad del Albert Hall.
-Sólo digo que lo llenarías.
Las calles parecen arterias que reparten un líquido brillante por toda la ciudad.
-¿Con quien me han medido?
-¿Qué quieres decir?
Me giro y miro a Sandro a los ojos.
-La música no se puede calcular, ni traducir en puntos o clasificaciones. Para decidir que soy el mejor, digo, ¿Cómo lo hacen?
-Supongo que se basan en los millones de entradas vendidas. Además, la crítica te aclama allá donde tocas.
-Pero, ¿es mi música lo que les gusta?
-¿Y qué va a ser sinó?
-No lo sé, de verdad, no lo sé. Quizá deberíamos preguntárselo al diario.
Al acabar el concierto explota un mar de aplausos sonoros, como el granizo sobre el cristal, durante minutos que se hacen eternos.
Una de las veces que salgo saludar, me fijo en una mujer de la primera fila que está entusiasmada. Exageradamente emocionada. Mueve la cabeza y los brazos de una forma tan artificial que parece interpretar a un personaje cómico. Grita “bravo” hasta ponerse roja.
A veces juego a individualizar un aplauso o una voz entre la multitud.
En el caso de la mujer no es difícil pues su físico portentoso la acompaña en su afán por destacar. Una melena corta, rubia, rizada y un vestido verde azulón.
En la tercera fila dos ancianos han dejado de aplaudir. Parecen agotados.
“Maravilloso”, vocea la mujer de la primera fila.
En los laterales hay gente mirando el reloj y pensando que si no salen ahora se econtrarán llenas las escaleras de bajada.
Lo planeé ayer por la tarde y no ha sido dificil. De hecho, sólo necesitaba mi violín y algo de ropa arrugada. Y un sombrero calado para disimular el rostro. Las partituras no porque conozco las piezas de memoria.
He elgido una esquina céntrica por la que pasa muchísima gente durante todo el día.
Abro la funda del violín, la dejo en el suelo, abierta, y empiezo a tocar.
Las notas se ahogan primero en el mar sonoro de la calle pero no desisto.
Poco a poco los sonidos se unen para formar melodías que fluyen destacándose por fin.
Estoy interpretando el repertorio del concierto de anteayer por la noche.
La gente me mira. Podría decir que algunos se paran, que otros me señalan, que otros incluso cruzan a pocos centímetros de mí hablando por el movil; pero, sobretodo me miran. Termino la primera pieza. Tres o cuatro aplauden con desgana, más para justificar su presencia frente a mí que por ánimo de manifestar su entusiasmo. Dos parejas se acercan.
Dos monedas. Tres.
Otra.
La segunda pieza, más lenta, provoca la deserción de los pocos fieles que me escuchaban
Nadie se para, ahora ni me miran.
Estoy tocando el violín sólo entre la muchedumbre siempre renovada de la esquina.
Pasan cientos, miles de orejas, todas distintas, todas con la posibilidad de disfrutar gratuitamente del “mejor violinista del mundo”.
Y nadie se para.
Me ha parecido ver entre la gente a una mujer corpulenta, pelo rubio rizado en media melena informe. La mujer de la primera fila del concierto. Me ha parecido verla pasar, que me miraba de reojo y seguía su camino.
No sé si era ella. Pareció gustarle mi música la otra noche.
Creo que ella, por lo menos ella, se hubiera parado a escucharme.
A la cuina d’un pis antic de l’eixample barcelonès.
Ell vesteix una camisa afelpada ens tons grisos i marrons. S’està dret, arrepenjat al marbre del costat dels fogons i la mira.
Ella trajina, fent que no el veu, nerviosa. De l’armari als fogons i dels fogons a la nevera. Li costa ajupir-se i evidencia l’esforç fent un gest agri amb la boca.
La cassola que ara desa es la mateixa que ha tret uns minuts abans fent un gran terrabastall metàl·lic que ha interromput el silenci dens de l’estança.
Al terra de mosaics de colors, les rajoles trencades es queixen feixugament quan ella les trepitja en el seu anar i venir.
Llum esmorteida provinent d’un fluorescent blanc al sostre.
-He trobat això a la calaixera. És d’aquest matí- diu ell, per fi.
Ella, que sap què es proposa, calla, amagant-se al rebost.
-Com és que tens una targeta de tren de dues zones?
-M’he equivocat al comprar-la. Ja saps com són aquestes màquines de botonets i llumetes... No tenim edat per les pantalles ni les instruccions enllaunades. Abans només calia demanar “un bitllet, si us plau”. M’he adonat quan ja l’havia picat a l’entrar. Què vols per dinar? Tenim fideus d’ahir.
-I on has anat que necessitaves dues zones?
-Ja t’he dit que m’he equivocat al comprar-la. També podem fer arròs amb bolets.
-Com que aquí ja et coneixen, cada vegada vas més lluny.
-Que no em creus?
-No és bo que rodis tot el dia amb el cap emboirat. Ho hauries de deixar estar.
-He anat a fer uns encàrrecs i m’he equivocat de bitllet. Les maleïdes màquines. Això és tot. I si no em creus és el teu problema.
-Fa massa temps que dura aquesta història. Que no entens que em preocupo per tú?!
-Si pensessis en mí no m’interrogaries ni em creuries mentidera.
-Podem comprar llibres o pel·lícules documentals. Així no caldrà que vagis a les agències.
-No m’has dit si prefereixes fideus o arròs...
-Llibres grans amb moltes fotos ... ara fan uns documentals increïbles...
Ella se’l mira fixament. La conversa s’acabarà.
-Ja tornes a parlar-me com a una nena petita. Si vulgués llibres, ja me’ls hauria comprat.
I girant-se cap a la nevera:
-Faré fideus.
Desparant la taula.
Han dinat en silenci mirant-se els propis plats, absorts com si veiessin passar la vida en ells.
S’aixequen al so d’una ordre que només ells han sentit i es mouen mecànicament, passos de ball apresos a força de repetir-los durant d’anys, mai alterats, mai qüestionats.
Soroll de plats, coberts i copes que es barallen. Fan viatges fins la cuina i es creuen a mig camí, al costat de la porta del menjador.
-No vull llibres amb fotos ni documentals, de veritat.
-Però alguna cosa hem de fer...
-Parles com si estigués malalta i estic bé. No necessito els maleïts llibres.
-I llavors què? Seguiràs entrant a les agències i preguntaràs per la possibilitat de fer un viatge a un país llunyà, allotjant-nos en els millors hotels...
-Els llibres no expliquen els detalls que a mí m’agraden.
-... deixaràs que la noia, emocionada davant la perpectiva de vendre un viatge tan car, t’aclapari amb tota la informació que tú li demanis....
Ella ara ja no el mira.
-... i que et respongui totes les preguntes sobre tots els detalls, fins els més absurds i innecessaris.Voldràs saber com són els jardins, les excursions, les platges, la roba de llit dels hotels...
Ella aixeca el cap i el desafia. Li ha canviat la cara i els ulls li brillen intensament. Ara somriu amb els llavis fins, apretats.
-Avui l’esmorzar al Soneva Ghili de les Maldives era excel·lent, a l’alçada d’aquell de Bali de l’any passat, te’n recordes?
-Ho veus?! Ja hi tornes.
-Te l’has perdut.
-Tant com tú.... Tant com tú.
Ho diu mentre es retira, brandant el cap. No esperava que ella es fes forta.
-No, que tenia de tot! Podies triar les barrejes dels sucs de fruita que vulguessis i te’l servien a la terrassa, a una taula envoltada de flors vermelles.
-Creu-me, m’agradaria que ens ho puguessim permetre, de veritat.
-Si haguessis vist la platja! Cada habitació tenia unes tumbones reservades a la vora de l’aigua, gairebé on l’escuma et toca els dits dels peus, amb un joc blanquíssim de tovalloles.
-Però amb les dues pensions amb prou feines podem viure a casa...
-I et servien tot tipus de begudes i xarrups de fruites! I l’aigua? L’aigua era turquesa, de veritat, semblava com si fos vidre líquid.
-Prou!
-Què?
-Para! No m’escoltes! Ja tornes a fer el de sempre: t’engresques i ja no es pot parlar amb tú.
Ell surt de l’habitació i torna a entrar abraçat a una jaqueta.
-Marxo. Arribaré per sopar.
Ella s’està posant la camisa de dormir al bany, amb la porta mig oberta –i mig tancada-, suficient perque ell vegi per l’escletxa ara un braç, ara una cama, ara un vol de roba.
Ell està estirat al llit, tapat, amb només el nas –que apunta al sostre- i els ulls al descobert. Baixa els lleçols fins la barbeta per parlar.
-Demà podríem anar a dinar amb els Cumis i després podríem anar al teatre.
Els llums de les tauletes de nit són com dos fars en la foscor del dormitori.
Ella ha obert la porta del bany de bat a bat i es pentina. Es mira al mirall.
-Te’n recordes d’aquell creuer? No em podia creure que un vaixell pugués tenir sala de cine.
-No vull sentir les teves fantasies una altra vegada, bona nit.
Es gira cap a la paret, donant-li l’esquena. Parlarà amb el cap recolzat al coixí, amb la mirada perduda.
-Has d’entendre que jo prefereixo ignorar allò que no tinc ni tindré mai. La consciència de la pròpia incapacitat és massa dolorosa.
Deixa el raspall a la repisa del costat de l’aigüera i s’acosta al llit
-Incapacitat? Però si tenim salut! I poques obligacions!
-Sí, però ni un cèntim.
Ella li posa la mà a l’espatlla. Si ell la pugués veure ara, descobriria que mai els ulls li han brillat tant. Parla fluixet.
-Jo només escolto el que m’expliquen i això no val diners.
Ell es gira d’una revolada i la mira.
-I què guanyes amb escoltar-ho? El que t’expliquen no és real. Tú mai hi aniràs.
-Ja ho sé. Però és com si hi anés, de veritat. És com si hi hagués estat.
-Mai hi aniràs.
Es torna a tombar cap a la paret. I repeteix “Mai hi aniràs” amb la solemnitat –i la cruesa- d’un epitafi.
Ella torna a ser al bany, davant el mirall, i es pentina.
-A les Maldives, per exemple, hauries d’haver vist quin taulell d’escacs hi havia a la platja, amb unes figures enormes d’escuma que semben personetes. Imagina’t, jugar als escacs mentre prens el sol!
-Bona nit.
-I ara que estic més morena, pel sopar de gala de l’última nit a l’hotel em podria posar aquell vestit de seda rosa, saps?, aquell que em vaig comprar pel casament de la Marguisa i que em ressalta tant el color dels ulls.
A la cuina d’un pis antic de l’eixample barcelonès.
Ell vesteix una camisa afelpada ens tons grisos i marrons. S’està dret, arrepenjat al marbre del costat dels fogons i la mira.
Ella trajina, fent que no el veu, nerviosa. De l’armari als fogons i dels fogons a la nevera. La cassola que ara desa es la mateixa que ha tret uns minuts abans fent un gran terrabastall metàl·lic que ha interromput el silenci dens de l’estança.
Al terra de mosaics de colors, les rajoles trencades es queixen feixugament quan ella les trepitja en el seu anar i venir.
Llum esmorteida provinent d’un fluorescent blanc al sostre
-He trobat això a la calaixera- diu ell, per fi.
Ella, que sap què es proposa, calla, amagant-se al rebost.
-Com és que tens una targeta de tren de dues zones?
-M’he equivocat al comprar-la. Ja saps com són aquestes màquines de botonets i llumetes... M’he adonat quan ja l’havia picat a l’entrar. Què vols per dinar? Tenim fideus d’ahir.
-I on has anat que necessitaves dues zones?
-Ja t’he dit que m’he equivocat al comprar-la, Arel. També podem fer arròs amb bolets.
-Com que aquí ja et coneixen, cada vegada vas més lluny.
-Que no em creus?
-No és bo que rodis tot el dia amb el cap emboirat, Noïva, ho hauries de deixar estar.
-He anat a fer uns encàrrecs i m’he equivocat de bitllet. Això és tot. I si no em creus és el teu problema.
-Fa massa temps que dura. Que no entens que em preocupo per tú, Noïva?!
-Si pensessis en mí no m’interrogaries ni em creuries mentidera.
-Podem comprar llibres o pel·lícules documentals. Així no caldrà que vagis a les agències.
-No m’has dit si prefereixes fideus o arròs...
-Llibres grans amb moltes fotos, Noïva... ara fan uns documentals increïbles...
Ella se’l mira fixament. La conversa s’acabarà.
-Ja tornes a parlar-me com a una nena petita. Si vulgués llibres, ja me’ls hauria comprat.
I girant-se cap a la nevera:
-Faré fideus.
Desparant la taula. Soroll de plats, coberts i copes que es barallen. Fan viatges fins la cuina i es creuen a mig camí, al costat de la porta del menjador.
-Arel, no vull llibres amb fotos ni documentals, de veritat.
-Però alguna cosa hem de fer...
-Parles com si estigués malalta i estic bé. No necessito els maleïts llibres.
-I llavors què? Seguiràs entrant a les agències i preguntaràs per la possibilitat de fer un viatge a un país llunyà, allotjant-nos en els millors hotels...
-Els llibres no expliquen els detalls que a mí m’agraden.
-... deixaràs que la noia, emocionada davant la perpectiva de vendre un viatge tan car, t’aclapari amb tota la informació que tú li demanis....
Ella ara ja no el mira.
-... i que et respongui totes les preguntes sobre tots els detalls, fins els més absurds i innecessaris.Voldràs saber com són els jardins, les excursions, les platges, la roba de llit dels hotels...
Ella aixeca el cap i el desafia. Li ha canviat la cara i els ulls li brillen intensament. Ara somriu amb els llavis fins, apretats.
-Avui l’esmorzar al Soneva Ghili de les Maldives era excel·lent, a l’alçada d’aquell de Bali de l’any passat, te’n recordes?
-Ho veus?! Ja hi tornes.
-Te l’has perdut.
-Tant com tú, Noïva, tant com tú.
Ho diu mentre es retira, brandant el cap. No esperava que ella es fes forta.
-No, que tenia de tot! Podies triar les barrejes dels sucs de fruita que vulguessis i te’l servien a la terrassa, a una taula envoltada de flors vermelles.
-Creu-me, m’agradaria que ens ho puguessim permetre, de veritat.
-Si haguessis vist la platja! Cada habitació tenia unes tumbones reservades a la vora de l’aigua, gairebé on l’escuma et toca els dits dels peus, amb un joc blanquíssim de tovalloles.
-Però amb les dues pensions amb prou feines podem viure a casa...
-I et servien tot tipus de begudes i xarrups de fruites! I l’aigua? L’aigua era turquesa, de veritat, semblava com si fos vidre líquid.
-Noïva!
-Què?
-Para! No m’escoltes! Ja tornes a fer el de sempre: t’engresques i ja no es pot parlar amb tú.
Ell surt de l’habitació i torna a entrar abraçat a una jaqueta.
-Marxo. Arribaré per sopar.
-Demà podríem anar a dinar amb els Cumis i després podríem anar al teatre.
Els llums de les tauletes de nit són com dos fars en la foscor del dormitori.
-Te’n recordes d’aquell creuer? No em podia creure que un vaixell pugués tenir sala de cine.
-No vull sentir les teves fantasies una altra vegada, Noïva, bona nit.
Ell es gira cap a la paret. Parlarà amb el cap recolzat al coixí, amb la mirada perduda.
-Has d’entendre que jo prefereixo ignorar allò que no tinc ni tindré mai, Noïva. La consciència de la pròpia incapacitat és massa dolorosa.
-Incapacitat? Però si tenim salut! I poques obligacions!
-Sí, però ni un cèntim.
Ella li posa la mà a l’espatlla. Si ell la pugués veure, ara descobriria que mai els ulls li han brillat tant. Parla fluixet.
-Jo només escolto el que m’expliquen, Arel, i això no val diners.
Ell es gira d’una revolada i la mira.
-I què guanyes amb escoltar-ho? El que t’expliquen no és real. Tú mai hi aniràs.
-Ja ho sé. Però és com si hi anés, de veritat. És com si hi hagués estat.
-Mai hi aniràs.
Es torna a tombar cap a la paret.
-A les Maldives, per exemple, hauries d’haver vist quin taulell d’escacs hi havia a la platja, amb unes figures enormes d’escuma que semben personetes. Imagina’t, jugar als escacs mentre prens el sol!
-Bona nit, Noïva.
-I ara que estic més morena, pel sopar de gala de l’última nit a l’hotel em podria posar aquell vestit de seda rosa, saps?, aquell que em vaig comprar pel casament de la Marguisa i que em ressalta tant el color dels ulls.