La vida no és més que un viatge en tren: ple d’embarcaments i desembarcaments, de persones conegudes i desconegudes, ple de sorpreses agradables, paisatges esplèndids i, de tant en tant, algun ruixat.
Quan naixem, pugem al tren i ens trobem a algunes persones que creiem que sempre ens acompanyaran en aquest viatge. Lamentablement no sempre és així, alguns baixaran en alguna estació deixant-nos orfes del seu afecte, amistat i la seva companyia irreemplaçable. No obstant, això no impedeix que pugin altres persones que també esdevindran especials per nosaltres i ens acompanyaran en el camí.
De les persones que agafen aquest tren, n’hi haurà que només l’agafaran per fer un passeig, baixant a la següent estació, i altres circularan sempre amb nosaltres en el mateix tren, potser no sempre en el mateix vagó, però sempre a prop perquè durant el viatge puguem arribar fins on són ells només recorrent els diferents vagons.
Molts, quan baixaran, deixaran una enyorança permanent; alguns una tristesa transitòria, i altres passen tan desapercebuts que ni tant sols ens adonem que han deixat lliure el seu seient.
No té importància, el viatge s’ha de fer de totes maneres: ple de reptes, somnis, fantasies, alegries, esperes, comiats, somriures i llàgrimes.. això sí, el tren no s’atura, segueix avançant, al seu ritme, cap al seu destí.
Cada un dels passatges fa del viatge un moment especial. En algun moment del trajecte ens ajudaran, ens distreuran, ens entendran, ens ensenyaran, ens comprendran, o senzillament ens faran somriure, reflexionar, somniar…
El gran misteri, en definitiva, és que no sabrem mai en quina estació baixarem, i encara menys a quina baixaran aquells que ens acompanyen. I aquest misteri és el que fa que aquest viatge esdevingui emocionant, apassionant, excitant...
I Quan baixi del tren, sentiré nostàlgia? Crec que sí, segur que sí!
Separar-me d’alguns dels amics que vaig fer durant el viatge serà dolorós, deixar el tren que em va portar fins on sóc avui m’entristirà, i sobre tot, veure com s’allunya el tren des de l’andana…
Però m’aferro a l’esperança de que agafaré un altre tren, i que en algun moment, arribaré a l’estació principal on sentiré la gran emoció de retrobar-los, i sobre tot de veure’ls arribar amb un equipatge que no tenien quan els vaig conèixer. El que em farà feliç serà pensar que vaig col·laborar perquè els seu equipatge creixés, que esdevingués cada dia més valuós perquè això significarà que la meva estància en aquell tren va valdre la pena.
Ara he pujat en un altre tren, no sé quina és la seva destinació però no m’importa, perquè sóc feliç. M’assec en un seient i miro el paisatge encisador que transcorre per la finestra, sento la nostàlgia de canviar de tren i una llàgrima em rellisca per la galta. Noto l’escalfor d’una mà que es posa sobre la meva, sento la tendresa d’una ma amiga que em diu No pateixis, sóc aquí. Em giro i ets allà, asseguda al meu costat, sempre al meu costat.
De tots els passatgers del tren, n’hi ha molt pocs que estiguin sempre al teu costat, que t’acompanyin allà on tu vagis, que no canviïn ni de vagó ni de tren, que t’omplin la maleta de meravellosos moments compartits i que t’ajudin a transportar la maleta de la memòria...
I tu, Leila, ets una d’elles.
Sempre teva,
Puchita.