DE VIATGE

A la cuina d’un pis antic de l’eixample barcelonès.
Ell vesteix una camisa afelpada ens tons grisos i marrons. S’està dret, arrepenjat al marbre del costat dels fogons i la mira.
Ella trajina, fent que no el veu, nerviosa. De l’armari als fogons i dels fogons a la nevera. La cassola que ara desa es la mateixa que ha tret uns minuts abans fent un gran terrabastall metàl·lic que ha interromput el silenci dens de l’estança.
Al terra de mosaics de colors, les rajoles trencades es queixen feixugament quan ella les trepitja en el seu anar i venir.
Llum esmorteida provinent d’un fluorescent blanc al sostre
-He trobat això a la calaixera- diu ell, per fi.
Ella, que sap què es proposa, calla, amagant-se al rebost.
-Com és que tens una targeta de tren de dues zones?
-M’he equivocat al comprar-la. Ja saps com són aquestes màquines de botonets i llumetes... M’he adonat quan ja l’havia picat a l’entrar. Què vols per dinar? Tenim fideus d’ahir.
-I on has anat que necessitaves dues zones?
-Ja t’he dit que m’he equivocat al comprar-la, Arel. També podem fer arròs amb bolets.
-Com que aquí ja et coneixen, cada vegada vas més lluny.
-Que no em creus?
-No és bo que rodis tot el dia amb el cap emboirat, Noïva, ho hauries de deixar estar.
-He anat a fer uns encàrrecs i m’he equivocat de bitllet. Això és tot. I si no em creus és el teu problema.
-Fa massa temps que dura. Que no entens que em preocupo per tú, Noïva?!
-Si pensessis en mí no m’interrogaries ni em creuries mentidera.
-Podem comprar llibres o pel·lícules documentals. Així no caldrà que vagis a les agències.
-No m’has dit si prefereixes fideus o arròs...
-Llibres grans amb moltes fotos, Noïva... ara fan uns documentals increïbles...
Ella se’l mira fixament. La conversa s’acabarà.
-Ja tornes a parlar-me com a una nena petita. Si vulgués llibres, ja me’ls hauria comprat.
I girant-se cap a la nevera:
-Faré fideus.



Desparant la taula. Soroll de plats, coberts i copes que es barallen. Fan viatges fins la cuina i es creuen a mig camí, al costat de la porta del menjador.
-Arel, no vull llibres amb fotos ni documentals, de veritat.
-Però alguna cosa hem de fer...
-Parles com si estigués malalta i estic bé. No necessito els maleïts llibres.
-I llavors què? Seguiràs entrant a les agències i preguntaràs per la possibilitat de fer un viatge a un país llunyà, allotjant-nos en els millors hotels...
-Els llibres no expliquen els detalls que a mí m’agraden.
-... deixaràs que la noia, emocionada davant la perpectiva de vendre un viatge tan car, t’aclapari amb tota la informació que tú li demanis....
Ella ara ja no el mira.
-... i que et respongui totes les preguntes sobre tots els detalls, fins els més absurds i innecessaris.Voldràs saber com són els jardins, les excursions, les platges, la roba de llit dels hotels...
Ella aixeca el cap i el desafia. Li ha canviat la cara i els ulls li brillen intensament. Ara somriu amb els llavis fins, apretats.
-Avui l’esmorzar al Soneva Ghili de les Maldives era excel·lent, a l’alçada d’aquell de Bali de l’any passat, te’n recordes?
-Ho veus?! Ja hi tornes.
-Te l’has perdut.
-Tant com tú, Noïva, tant com tú.
Ho diu mentre es retira, brandant el cap. No esperava que ella es fes forta.
-No, que tenia de tot! Podies triar les barrejes dels sucs de fruita que vulguessis i te’l servien a la terrassa, a una taula envoltada de flors vermelles.
-Creu-me, m’agradaria que ens ho puguessim permetre, de veritat.
-Si haguessis vist la platja! Cada habitació tenia unes tumbones reservades a la vora de l’aigua, gairebé on l’escuma et toca els dits dels peus, amb un joc blanquíssim de tovalloles.
-Però amb les dues pensions amb prou feines podem viure a casa...
-I et servien tot tipus de begudes i xarrups de fruites! I l’aigua? L’aigua era turquesa, de veritat, semblava com si fos vidre líquid.
-Noïva!
-Què?
-Para! No m’escoltes! Ja tornes a fer el de sempre: t’engresques i ja no es pot parlar amb tú.
Ell surt de l’habitació i torna a entrar abraçat a una jaqueta.
-Marxo. Arribaré per sopar.



-Demà podríem anar a dinar amb els Cumis i després podríem anar al teatre.
Els llums de les tauletes de nit són com dos fars en la foscor del dormitori.
-Te’n recordes d’aquell creuer? No em podia creure que un vaixell pugués tenir sala de cine.
-No vull sentir les teves fantasies una altra vegada, Noïva, bona nit.
Ell es gira cap a la paret. Parlarà amb el cap recolzat al coixí, amb la mirada perduda.
-Has d’entendre que jo prefereixo ignorar allò que no tinc ni tindré mai, Noïva. La consciència de la pròpia incapacitat és massa dolorosa.
-Incapacitat? Però si tenim salut! I poques obligacions!
-Sí, però ni un cèntim.
Ella li posa la mà a l’espatlla. Si ell la pugués veure, ara descobriria que mai els ulls li han brillat tant. Parla fluixet.
-Jo només escolto el que m’expliquen, Arel, i això no val diners.
Ell es gira d’una revolada i la mira.
-I què guanyes amb escoltar-ho? El que t’expliquen no és real. Tú mai hi aniràs.
-Ja ho sé. Però és com si hi anés, de veritat. És com si hi hagués estat.
-Mai hi aniràs.
Es torna a tombar cap a la paret.
-A les Maldives, per exemple, hauries d’haver vist quin taulell d’escacs hi havia a la platja, amb unes figures enormes d’escuma que semben personetes. Imagina’t, jugar als escacs mentre prens el sol!
-Bona nit, Noïva.
-I ara que estic més morena, pel sopar de gala de l’última nit a l’hotel em podria posar aquell vestit de seda rosa, saps?, aquell que em vaig comprar pel casament de la Marguisa i que em ressalta tant el color dels ulls.